En el moment que estem escrivint aquest post, l´ultim post d´aquesta peculiar volta al món, son tantes coses que ens passen pel cap que intentarem ser breus.

Estem segurs que el nostre diari no passara a l´historia dels prestatges d´alguna de tantes llibreries de viatges com a referent pel qui vulgui algún dia, viure una experiència com aquesta. Sincerament, tampoc ho preteniem, perque de guies, esta farcit el mercat, però estarem més que satisfets si en alguna de les nostres aventures, us haguessim provocat un somriure.

Us volem agraïr les vostres visites diaries a "diari d´una volta" i el vostre suport en cadascún dels vostres missatges. La nostre particular visió del món ha sigut la manera de que formessiu part de la nostre aventura.

I ara bé la tornada al mateix punt on tot va començar ja fa uns 6 mesos. Tothom algun cop a la vida hauria de sentir què vol dir ser lliure, què vol dir escollir sota la premisa no del que has de fer, sinó del què vols fer, què se sent al dir "faig el que em rota i com em rota" (amb 4 duros, però com m'agrada). Una forma de viure la vida absoluta.

Aquest viatge ha estat ple de coses bones. No podem parlar d'intoxicacions alimentàries, tenim una salut de ferro o una sort que "te cagas", no em tingut cap mena de contratemps important, tret de les inundacions i eslleviçades al Peru, plujes torrencials a l´Argentina, terratrèmols i tsunamis a Xile, i finalment el monzó al sud-est asiàtic. Allà on em estat ens ha tractat de la millor manera, em conegut a gent molt interessant, em compartit experiencies, em tret moltes conclusions de les nostres vides, de la forma de pensar, de la tolerancia, del respecte, en fi, valors que a vegades passen per alt però que son de necesitat bàsica. Hem dormit a llocs increïblement barats, hem menjat el que ens ha vingut de gust, sempre quan el gust te nom de noodle i arros, menys en globo, hem anat amb tot tipus de transport, del destartalat a la VIP Class, hem visitat desde lo tipic i topic a les coses mes estrambòtiques i el mes important, que sigui d´on siguis, pensis el que pensis i creguis el que creguis, al final tots som persones que passem per la vida de la millor manera que podem i ens deixen.

Xina, Perú i Vietnam ens han fascinat. Nova Zelanda i Australia segurament ens hi esperavem més, pero tot i aixi, s´ha d´anar-hi un cop a la vida, un koala en braços no passa cada dia i 5000km en 22, tota una aventura. A Sydney hi podríem viure-hi. Vietnam ens ha semblat únic, Tailandia, tot i ser especial, no deixa de ser molt turístic, Xina una autèntica civilització en un païs que no te l´acabaries mai. Ens hem sumergit a la barrera de Coral, al mar D´Andaman, a la bahia de Halong, al Pacific i a l´Atlantic. Hem fotut més kilometres per Argentina que Marco i el seu mono Amelio, Nova Zelanda te uns paisatges meravellosos. Hong Kong la Nova York asiàtica i Cambotja una experiencia única per donar significat al dit "ser afortunat"...

Al principi del viatge no sabíem si tots aquests mesos serien masses o insuficients. Hem anat canviant els plans sobre la marxa i hem deixat per una altra ocasió països com India, Nepal, Brasil, Birmania, Singapur o Indonesia... Al final una mitja diària de 20 € per persona al dia, tot inclòs: allotjament, menjar, internet, entrades vàries, super, transport...El paísos més cars han estat, evidenment, Australia i Nova Zelanda. El més econòmic Xina i Perú amb diferència.


Tot plegat ha estat intens, increïble però també moltes vegades incòmode i cansat. No hem passat gana, pero els 10 kilos que ens hem tret, algo fa pensar que si. Hem passat fred, calor, avorriment i estrès i ens hem mogut de mil formes diferents...

Autobús on el trajecte més llarg va ser de 36 hores a l´Argentina
Camió 4x4 per Tailandia
Motos al Vietnam
Bicicleta per Argentina
Barca fluvial per Xina
Vaixell a Halong Bay
Buggy pel desert de Huacachina a Perú
Tren i concretament l´Olient Exples, a la Xina
tuk-tuks i autobusos urbans per desplaçaments curts a Tailandia
Metro de Hong Kong
i com no, la Jucy, la furgoneta que ens va portar de punta a punta d´Australia

Ens hem passat quasi 5 dies sense passar per la dutxa, neutralitzant la farum corporal amb un roll-on desgastat, hem àprès a menjar amb palillos, hem descobert els batuts de fruita, hem tastat els grills, les sopetes a totes hores del Peru, el curry com potenciador de la vasodilatació...

En resum, viatjar es una forma de tornar a l´esencia de les persones, a ser un com es i no com creuen que ha de ser.

I ara si que arriba el moment de baixar la persiana, un cop més, us agraïm tots els moments que heu compartit amb nosaltres i ens veiem molt aviat.

Joel i Jofre

Un cop decidim que ja em absorbit suficient raig de sol per mudar la pell fins el 2012, tornem cap a Bangkok per passar els que seran els ultims dies d'aquesta volta.

La veritat, que despres de 6 mesos amb la protuberancia dels 14 kg de motxilla penjant de l'esquena, el que es diu fer, poques seran les coses que ens faran moure. Diuen que la carrega maxima a l'esquena no haura d'excedir el 25% del teu pes corporal, i amb els 61'5kg en balança de precisio del 7 Eleven...a vegetar que ens toca.

Que millor forma de fer el vegetal que amb una sessio de thai massage. Per l'ocasio decidim tornar-hi al primer lloc on ens vem desvirgar esqueleticament. Ja que et tenen que magrejar, millor "lo conocido" que trobar-te amb alguna sorpresa en forma de ladyboy! despres d'un temps i de diferents consells, es condicio indispensable fotre un repas a la massatgista abans que et foti la ma sobre, si calça un 43 de peu i te les mans com un oranguta...al loro!!!

Per l'ocasio, decidim que provarem la versio Thai hard, res de mariconadetes de relax i embadurnacions d'oli...que rebenti tot!!

Tot esperant que, ja que et tenen que desconfigurar tot el sistema osteopatic, millor que ho fagi una noia agradable abans que un mamut, pero com lley de Murphy en aquests casos, ens apareixen dues repliques de l' Increible Hulk i Godzilla, d' uns 60 anys, amb unes mans que allo no eren dits, era un mostrari de butifarres embotides, uns peus amb un tacte a roda Pirelli i una cara entre Copito i Carmen de Mairena...temps mort, que tothom s' aturi!!!!! Que esta passant aqui!!!...on esta la camara? Rapid a comprovar si calcen un 43, si tenen les mans com el Gasol i provocar-lis que mirin cap adalt per intentar esbrinar si tenen "nues o no tienen nues"...tenim la sort que un australia ens asegura que ell cada setmana es fa un massatge i que aquestes dues senyores es de lo millor i mes professional i que estiguem tranquils que tot i semblar que el pas de l' evolucio entre hominid i huma encara no els hi ha arribat, estarem en bones mans...

Amb aquella cara de primer dia de parvulari, accedim a la nostre hora de Thai Massage...amb el nostre pijamet col.locat, el cul apretat e intentant fer moviments amb les orelles perque vist el que ens espera, sera amb l'unic que podrem moure'ns.

La primera engatillada al peu ja ens arriba la punxada al mig del cervell, mentre presiona com si fossim de plastelina, enganxa els dits i els comenca a petar com cacauets, despres el tormell, ara te'l descol.loco cap aqui, ara cap alla, ara em pujo sobre la tibia i te l' esclafo contra el terra, busco la fermoral i la obstrueixo perque se't dormi tot, si la rotula no et gira, li donarem mil voltes i seguim per l' esquena, rebentant tot el que troba per davant...ieeeeeeeeeeeep calma!!! pero quan creus que ja tot acaba, et seu, t' agafa el cap i el comenca a estirar cap a munt com un sac de patates, fot els dits a la nuca i estira cap en fora fins que les orbites dels ulls es desplacen entre 2 i 3 cm..."Voste vagi fent pero quan vegi que rajo liquid pel nas ja pot parar perque segur que la massa encefalica esta buscant escapatoria"...i per acabar, estiraments...com un xiclet boomer, et fot la cama perque el genoll et toqui el nas, t' agafa els brassos i foten-te el peu a l'esquena te'ls estira fins que fotin cataclac, i si no, encara et clavo mes el peu perque la caixa toracica et pressioni els pulmons i et repiqui tot mentre t' ofegues...

Sense temps a demanar una permuta, s' acaba el patiment amb uns copets que en la versio hard, es converteixen en un jec d' osties per tot el cos, per la gracia de Deu i de forma gratuita per rematar la pressa.

Dormir no se com dormirem, ara, que en ma vida foto un altre Thai Massage versio hard, per escrit queda.

Despres de fer la sardina per la majoria d'oceans del planeta, decidim fer un pas mes en el mon del submarinisme i deixarem finalment el tub per la bombona.

Batejarse en algunes de les illes de per aqui, te per segur, que quan siguem experts submarinistes, ens tindran un respecte alla on anem...i mes quan diguem que concretament va ser a Shark Bay!!

Puntuals arribem al Diving Center per rebre les primeres instruccions i certificar la nostre nula funcionalitat com submarinistes...a falta del PADI, acreditem el nostre cavallet de mar de parvulari, color blau. Maxima distincio en el mon acuatic infantil que donava fe que, almenys...flotavem. Encara tinc present el dia que ma mare em va cusir al banyador aquell cavallet blau, amb la meva "burbuja" d'un anclatge i de rosa porexpan, passant pel costat dels cavallets grocs on la seva maxima flotabilitat passava per l'ajuda del monitor...total, que el paio del diving ens comunica que el cavallet no esta homologat i que maxim 8 metres.

Primer de tot, familiaritzar-nos amb el material...bombona, regulador, escarpins, ulleres i jaqueta...i primers inconvenients, joel no tindra ulleres graduades, per tant no veura ni tres gambes sobre una manta i jo, m'oblido el banyador oficial per grans events i porto un altre dos talles mes de les que em corresponen, problema que no aniria mes enlla fins que al entrar al aigua el pes del pantalo mullat fa que me'l trobi apunt de formar part del ecosistema mari!!!...submarisme nudista que li diuen...l'instructor fent senyals de tita a l'aire, jo intentant pujar el banyador mentre em barallo amb el regulador i la bombona, un, perque no em refio, i l'altre perque no em deixa ajupir...perque sembla facil aixo de estar sota l'aigua i respirar amb normalitat sense pensar que la bombona porta oxigen i no aigua de mar. Apunt del colapse cardiorespiratori, perque em nego a aspirar del regulador, acabo per restablir la meva dignitat amb l'ajuda d'una corda que em fara de cinturo, el regulador flotant i pensant allo que un se li pasa pel cap quan no te clar el que fa...que collons fotu aqui!!

Passem dues hores mes que fent inmersions a 4 metres, intentant no fotre mes el ridicul del que estavem fomentant. Joel per la seva banda, com que sense ulleres no guipava massa, de tant en quan et feia algun que altre atropellament involuntari que, al estar a Shark Bay i segons ens diuen, algun que altre "escualo" habita per la zona, em feia enganxar-me com Scooby-Doo al pobre instructor, que no se si finalment s'haura quedat amb la sensacio que m'estaria insinuant! Sincerament despres de fotre el pages d'aquesta manera, tornarem al tub, les ulleres i els peus d'anec...i reivindicarem la legalitzacio del cavallet de mar com certificat de submarinisme.

Acabarem la nostre jornada submarinofestiva a Kho Phi Phi, Maya Bay i Bambo Island, famoses per ser escenaris de pel.licules com "La Playa" i "Goldfinger" de James Bond i actualment, la major concentracio de turistes i speed boats, de tot Tailandia.

Queda clar que despres de tot, el de la foto, no es cap de nosaltres dos.

La nostre primera parada a la peninsula de Malaca es l'illa de Kho Tao, que conjuntament amb Kho Phan-ghan i Kho Samui, conformen les tres illes mes importants de la part est de Tailandia.
Si no ets escarmala de platja, mes val mes que dediquis el temps a altres coses. El bungalow el tens a 10m de l'aigua, el reclam cultural mes important es si la palmera es de l'epoca dels dinosaures o del pleosce, la gastronomia es concentra en sucs de fruita per 20 baths, que llogicament t'el porten a peu d'aigua no sigui que de tant moviment et descollonis, els cocos son artefactes naturals que es desprenen sense previ avis i per ultim, anclarte be a la sorra per intentar absorbir la major quantitat de raigs de sol i per la nit, fer una demostracio de pell sucarrimada pel bar del resort.

No es menys important, el simbolisme de la lluna per els tailandesos, algo mes que espiritualitat, una manera de fotre caixa a costa dels pixa-palmeres com nosaltres que busquem l'energia que ens fara lliures en el mes enlla...cada dos dies es monten festes a la platja per venerar a la lluna. Tens la Full Moon Party, la Half Moon Party, la Shiva Moon Party, i quan el cel esta mes encapotat que el cul d'un negre, la Black Moon Party. Mig hippie mig turistic, amb 4 porros i tres gintonics acabes venerant a la moon, al cranc, al got de cubata i a la peace and love del aura del moment. Nosaltres, conjuntament amb una parella de Canaries, decidim no pagar els 500 baths per entrar i busquem un dels mercats de nit per tastar el Thai Phai i el Coconut Shake...gran eleccio perque 2h mes tard, tota l'illa va quedar a les fosques...Black Moon Party?

Tenim que reconeixer que Tailandia i les seves illes son un paradis per tota aquella gent que li apassioni la platja, el submarinisme, la tranquilitat, el no fotre massa i el viure com un rey per 10$ al dia.

Finalment i despres de tres dies, fem parada a Krabi, a la part oest del mar d'Andaman d'on sortirem cap a Satun, pas de frontera amb Malasia, per renovar la nostre visa.

Tan sols 4 hores separen Krabi de Satun i la seva frontera malaia, quatre hores on pases del pitorreo veraniego de la gamba i el coral, al islamisme mes radical, amb els burkes, els turbants i les barbes de papa noel, on Ala no porta banyador i com portis un llibre de Shalman Rushdie per fer passar l'estona estas mes perdut que Gurp per Barcelona.

Renovada la visa per una temporada mes, tornem a Krabi per la costa, on fa 4 anys, el tsunami es va emportar tot i mes per devant. Menys els 250.000 morts, la vida segueix amb total normalitat.

Atravessem la frontera entre Cambodia i Tailandia per Pol pet, una petita poblacio peculiar entre altres coses perque, apart de ser un dels llocs de control amb els tailandesos, concentra un munt de casinos, cutres, pero casinos, ja que a Tailandia, el joc esta probihit, tot el demes si, pero el joc, res de res.

La diferencia entre una frontera i l'altre es abismal. Si per la part Camboiana es un caos i merde, fas 50 metres i Tailandia es un altre mon, fas les cues com deu mana, aire acondicionat a tots els edificis, retols informatius...pero, com tontos no son, i al ser gratuït l'acces al pais...d'algun lloc han de sucar. L'entrada per terra la fa majoritariament motxillers que no saben de dies ni hores, que tan es poden quedar en un pais 5 com 50 dies per tant...res, maxim 15 dies d'estancia i si vols mes, o be, agafes un tour express a Malasia, Birmania, Laos o Cambotja o pagues 500 baths per dia que et passis...sol.lucio, marxarem a Malasia per renovar el visat i tornarem a entrar a Tailandia.

Bangkok es la ciutat, un mix entre l'europeu i l'asiatic, tradicio i desenvolupament i per devant de tot, el pais de la llibertat sexual, perque parlar de turisme sexual com unic motiu per venir fins aqui, seria massa pobre. Aqui et pots trobar de tot i mes, començant per boys, ladyboys, part ladies part boys, algun que altre cowboy, senyoretes que fumen i parlen de tu, budistes, pagodes, mercats de nit i de dia, tucs tucs que et foten mes voltes que una noria... un pais que mentres no et caguis en la mare que va parir al rey, pots fotre el que et roti.

Diuen aqui que en cualsevol dia es lia una guerra civil que no se l'acaben ni en 50 anys, l'exercit no es pot ni veure amb la policia, i els camises vermelles no trigaran, en quan la guiñi, a fotre l'ultim intent per aconseguir el poder, de moment, el rey es qui posa algo de seny pero a la seva mort, el succesor a la corona es el seu fill que, amb un sida galopant i un curriculum de vici i corrupcio, esta esperant per governar i fotre el pais cap per amunt.

Despres de 2 dies per Bangkok amb algun que altre Tai Massage on et descol.loquen i et col.loquen tots els ossos del teu cos, comprovat esta que entres be i surts com avi amb taca-taca perque no t'aguantes ni els pets de la pallissa que t'han fotut, sortim direccio Ko Thao i Ko Phagnan, illes al sud del païs on pel modic preu de 10$ tens un bungalow a peu de platja i un mar ple de coral per fer submarinisme o snorkeling. Nosaltres, com l'unica bombona que coneixem es la de butano... ulleres, tubo i peus d'anec, no sigui que a les profunditats que ens movem, no tinguem problemes amb la descompresio.

Deixem Phnom Pehn i ens dirigim a Siam Reap on pasarem els próxims 5 dies.
Com temporada de pluges que es, arribem a Siam Reap junt amb el diluvi universal i com desaigües com que no hi han, la sortida del bus a la furgo es transforma en una sessio d'aquagym in motion, 50m crawl, 25 esquena i 10 braça.

Aqui ens espera Sanarith, el nostre guia per visitar Angkor Watt e intermediari amb l'orfanat. Ni temps a deixar les maletes, que ja sortim pitant a la compra de material, 1173$ a gastar en un dia i mig!! Alla on anavem ens fotien "la ola", jo crec que ni a Buda se li va fer tanta beneracio com a naltrus aquell dia..."senyora, per fer un arrosset? Amb 500kg tenim prou?"..."miri que buscava unes xancles pero ben pensat, m'emporto 78 no sigui que em quedi curt"...aixi fins arribar al total de:

- 500kg d'arros
- 1050 paquets de pasta
- 160 llaunes de tomaquet i sardines
- 78 xancletes
- 78 pantalons uniforme
- 78 camises

Tot carregat i preparat, el que va passar els següents dos dies creiem que perdria tota la seva emocio e intensitat escrit en unes linies, pero en resum, sencillament t'adones de moltes coses, pero la principal, es que la felicitat que desprenien cadascun d'ells amb el seu nou uniforme, crec que mai s'ens oblidara.

Sabem que no es sencill pero no ens agradarïa que aixo acabes aqui, amb la companyia dels francesos, ja s'esta preparant tambe una especie de programa de voluntariat que per qui vulgui, vingui a fer un cop de ma a tots aquests nens que conviuen aqui.

Perque es tingui una mica de consciencia del dificil que es portar cada dia endavant tot aixo, mensualment es consumeix una tonelada d'arros, mes de 500kg de verdura, i quan hi ha pasta, un paquet de 100g cada cuatre, per suposat, carn, peix i llet, o la dibuixes o te l'imagines. El cost mensual de l'orfanat, es de 500$, que s'aconsegueixen be de la venta del treball artesanal del cuir, on tots hi fan les seves particulars obres d'art o dels donatius solidaris que com tots vosaltres, heu fet arribar a cadascun d'ells...un cop mes, moltissimes gracies!

Finalment, els dos ultims dies els passarem visitant Angkor Watt, 48km cuadrats de temples i mes temples que no fa mes de 80 anys, un frances intentant caçar papallones, tropessa amb una liana i es fot de lloros amb l'entrada principal d'un dels temples. El paio entre la selva tupida, l'ostia que es va cardar, i la papallona que no apareixia, ni es va adonar que va redescubrir una de les 8 meravelles del mon...llastima que durant l'epoca de Pol Pot, individu que millor no comentar res perque la que va liar no te desperdici, tan sols afegir que el 65% de la poblacio de Cambodia te menys de 38 anys, 1/3 de la poblacio va ser assesinada durant la dictadura de tal grillat i mes de 1 milio i mig de persones van exiliarse al Vietnam, Laos i Tailandia...total, que gran part de peçes dels temples van ser expoliades per vendre arreu del mon. A dia d'avui, la majoria d'ells ja estan en fase de reconstrucció.

Com aixo de creuar fronteres ja ho tenim per la ma, marxem direccio Poipet, ultim poblet de Cambotja e inici de Tailanda. Opcio A, 7$, 12h de bus, Opcio B, 15$, 6h de bus...massa rapid l'opcio B, agafem opció A, que tampoc ningu ens espera...començem el cami a Tailandia.

Sortim de Saigon amb la sensacio de deixar enrera un pais que mes aviat que tard, s'haura de tornar a visitar, perque com diuen els Vietnamites, aqui tot sempre esta "Same same but different".

Preparats per adentrar-nos al que consideren la frontera de l'infern, viatgem en un bus on ens sorpren que tant el conductor com els assistents van amb camisa i cobarta..."a mes, de catxondeo els tios, anem a passar la frontera del panic i els paios com si anessim de casament, viva la pepa!"...no podra ser que tot sigui diferent al que ens han comentat?

Despres de 2h de cami, arribem al que sembla una especie de temple budista de magnituds descomunals....que macos, abans d'anar al matadero, millor que Buda s'ampari de nosaltres!!
Pinta de Buda tenia el paio amb la seva panxeta farcida d'arros, pero de beneracions ni una al policia, ens trobem a la frontera de sortida de Vietnam...i en contra dels nostres pensaments, com totes les sensacions viscudes aqui, un somriure d'orella a orella, una estampeta al pasaport i un cordial "see you again my friend"!!...anem be, pero encara queda entrar a Cambotja...despres de 5 minuts caminant entre frontera i frontera, en aigües internacionals, arribem a inmigracio..."vinga que surti el dimoni i acabem aquest acolloniment aviat"...el dimoni? Un molt amable policia d'inmigracio, panxeta d'arros inclosa, recull tots els pasaports, entra en la seva garita i en menys que canta un gall, ja tenim el pasaport amb la Visa, l'estampeta d'entrada i un cop mes, un somriure acompanyat del "Welcome to Camboia"...el dimoni ja no viu aqui...despres de viure i comviure pel sud-est asiatic, si el somriure tingues un valor material, aquesta gent seria la que aglutinaria mes riquessa del planeta.
Fem paradeta per dinar i com resopo, ens fem amb una bossa de patates...hot and spicy!, informacio que no tindria mes importancia si no fos pel que va passar despres... Als seients del costat ens acompayen una familia camboyana formada per l'avi, l'avia, el fill, la gendre i una preciosa petita de no mes de 9 mesos....el taca taca i el canari segur que el duien al portaequipatges. Obrim la bossa de patates i ens adonem que piquen de cal deu pero com no tenim res a fotre, anirem picant per passar l'estona...la petita, que clava els ulls en les patates i amb sons que no podriem reproduir, entenem que tambe vol formar part del aperitiu...i aqui te inici una tragedia cantada...
Amb aquella cara de capullus embobats per la nena i sense pensar que les patates eren com bombes de guindilla, l'hi oferim una que molt amablement ella recull amb les seves manetes i comença a llepar-la com si d'un delicios gelat es tractes.
Tot be, la familia encantada, nosaltres fent fotos, pero de sobte, la patata guindillera fa efecte en la pobreta i el seu color de pell d'angelet, es transforma en un vermell pebrot de Cardedeu que no sabiem si entrava en combustio o sencillament s'estava xarramuscant per dins!!...”avi!!! aigua rapid que la nena en res, treu mes foc per la boca que ni a la Patum de Berga!!!”... a tot aixo comença un concert de crits i plors que si li fan la prova en decibelis, envia la maquina a tuma pel sac!! Nosaltres callats com putes veien que a la nena se li fotia una cara pitjor que la del exorcista..."amaga rapid el pot de patates que com el vegin, d'aquesta sortim amb un jec d'osties que no ens salva ni Deu"...finalment l'avi, aixeca el cul veient que la nena cada cop esta mes vermella que les llums d'un bar de carretera, obre una bossa i li dona com una especie de lichi que la petita el debora en un minut, imaginem que al estar fred, la guindilla va deixar d'actuar i la nena va callar per sempre mes, cremada, pero va callar. Despres de tot, al qui li toques canviar els bolquers...ni a Chernobyl es concentraria tanta radiacio fecal com en aquell Dodotis!!

Arribem a Phnom Penh, una ciutat que, segons el llibre d'Amit Gilboa, "Off the rails in Phnom Penh" la descriu com...
"Phnom Penh es la ciutat de la bellessa i la degradacio, la tranquilitat i la violencia, la tradicio i la transformacio; una ciutat de temples i prostitucio, musica i pistoles, festivals i copes. Simplement l'anarquia de l'insanitat i la indulgencia. Una ciutat que viu de la desgracia d'un genocidi i una corrupcio politica de primer nivell, pero per sobre de tot, Phnom Penh es una ciutat fascinant que mai es rendeix devant les adversitats".

Despres de rememorar aquelles jornades maratonianes en bus per Sud-america, arribem per fi a Saigon...28 hores per camins, on segurament les cabres mai tindran l'oportunitat de menjar herba.

L'altre tema a destacar, es la desmesura amb l'aire acondicionat als busos, pobre de tu que vagis amb pantalo curt i xancles perque el mes probable es que acabis amb estalactites penjant del nas i cangrena a les extremitats...de tant en quan veus passar un pingüi pel passadis repartint ampolles d'aigüa i un altre amb el MP3 a tota llet, dos seients devant teu, il.lusions optiques degut a la congelacio del neocortex!...i el pitorreo be quan es fa la parada per pixar de rigor, es monta dins el bus el despelote comunitari...temperatura exterior 35°C, temperatura interior, no sobrepasa dels 10, i perque l'aparell no dona per mes que si no, et transporten com caixa de gambes congelades!..."Senyor conductor, que no es per molestar-li pero el que escolta no es un concert de "castanyuelas", si baixa una miqueta l'aire, podriem arribar a salvar la pinyata d'algu!!!"...clar que aquest rotllo en vietnamita, millor deixar-ho correr.

Saigon es i s'ha fet fet famos per diferents esdeveniments en la seva historia. El mitic "Good Morning Vietnam" el radiava cada mati un jove Robin Williams en la pel.licula de mateix nom, on les seves locucions, intentaven esperonar l'exercit america en la seva batalla pel que denominaven, l'alliberacio del mal, fins que les seves radicions es van convertir en perilloses per la plana major...censura a les atroçitats d'una guerra cobard!

Altres fets destacats podria ser l'origen del dit "quemarse a lo bonzo", i fou a Saigon on, un monjo budista de la congregacio dels bonzos, va decidir cremar-se viu, en un dels carrers mes centrics de la ciutat, com motiu de protesta per la repressio que durant els anys 60, el govern del Vietnam del Sud va sotmetre a la religio budista. Diuen que en posicio de "Flor de Loto" va estar rostint-se durant 10 minuts sense perdre la compostura ni proferir cap paraula, fins que va acabar per morir. Avui en dia es guarda el seu cor, al Banc Nacional del Vietnam.

Caminant per Saigon, el pas de la guerra es deixa veure entre els seus carrers, mercats i avingudes, mutilats, gent amb deformacions o sencillament, defenestrats de la guerra conviuen en una ciutat que creix a ritme de superpotencia, les grans multinacionals fa mes de 5 anys que van desembarcar per aqui, i els neons, els retols i la roda del capitalisme fan que Vietnam i concretament Saigon, tinguin de comunisme, la bandera i el traje verd oliva d'Arbeca de la policia nacional.

A no mes de 50km de la ciutat, i en visita obligada, es troben els famosos tunels de Cu Chi, 200 km de pasadissos claustrofobics on el Vietcom va tornar boig als americans. A mes de 8 metres de profunditat per evitar les bombes, les entrades i sortides es conformen de tal manera que, en tot moment tenien als americans en punt de mira, atacaven en guerrilles i rapidament s'amagaven fins l'espera d'un altre escuadro. Era tal el panic de l'exercit america quan tenien que entrar en accio, que el consum i adiccio a les drogues i alcohol entre els soldats, fou un altre dels problemes pel govern de Nixon.

Finalment visitem el Museu de la Guerra, segurament un dels espais historics mes impactants arreu del mon. Desde el primer moment et fan veure una realitat que durant 17 anys va convertir aquest païs en una carnisseria de civils. Si dos milions i mig de persones assesinades, mes d'un milio de ferits i quasi 300.000 desapareguts, fou el preu de la victoria, algu hauria de donar un nou significat aquesta paraula.

La nostre estada a Vietnam, acaba dema, sortint en bus cap a Cambotja, un total de 6h amb un pas de frontera, que segons diuen, es considerada com l'infern...pues res, a lidiar amb el dimoni.

Vietnam ha sigut un dels països mes fascinants en aquesta peculiar volta al mon. Si tenieu pensat algun cop venir, no ho dubteu, perque estem segurs que no decepciona a ningu.

Començem a baixar cap a Saigon, fent parada previa a Hue i Hoi An, punts claus en les esbatussades entre el Vietcom i els americans.

Diuen que els vietnamites sabien les posicions dels soldats americans, per l'olor a xiclet i tabac que desprenien...cigarret que es fotien, bomba que els hi anava...i despres busca'ls! Llastima que els americans no rastrejaven per l'olor, directament llençaven bombes napalm i adeu amb tot el que hi havia per devant. Es diu que van tirar mes municio sobre el poble vietnamita que l'utilizat en tota la segona guerra mundial, fots una patada al terra i treus metralla.
A Hue arribem directament de Hanoi amb l'Open Bus, un servei de bus llit que et permet creuar tot Vietnam per 40€, i pel preu pots pensar, a pedals que va, pues et sorprens com els països en teoria considerats menys desenvolupats, tenen una infraestructura i un servei molt millor del que tenim a casa.
Hue, fou l'antiga capital imperial i com tal, fou la residencia oficial de l'emperador...la familia, la dona, les 50 amants reconegudes i les 20 que no s'estava segur, la sogre oficial, les sogres extraoficials...aixi fins mes de 300 persones. Cada dia se li preparaven 50 plats diferents per apat, i servit per 50 persones diferents, i amb la varietat de plats al Vietnam, ser xef de cuina, era per
acabar grillat...arroç, arroç amb carn, carn acompanyat amb arroç...i perque el paio et digui que va estrenyit...a buscar-se la vida!
Als voltants de Hue, es troben un dels conjunts de temples budistes, pagodes i tombes dels emperadors mes importants de tot el pais. Per l'ocasio i amb la companyia de la Rianne, una noia holandesa que ve de fer el Nepal, llogarem motos ruses, concretament unes Minsk, i que actualment son molt famoses entre els turistes pel seu estil retro-militar.

Buscan el temple de Tuc Duc, considerat el mes famos per trobar-s'hi la tomba de l'emperador, anem a petar a un temple budista, guiats per les veus de pregaria dels monjos. Tot s'ha de dir, que cantar be no canten, emanen sons guturals mig cantats mig parlats al voltant de la figura del gran Buda. Ens rep un jove monjo amb un pentinat sospitos "xato, que t'han deixat mitja closca per afeitar, vols fer el favor d'anar al perruquer!"...pobre d'ell, el grau d'aprenentatge dins la comunitat condiciona el tipus de cabell, closca rapada, monjo amb mes experiencia.
Crec que algunes religions haurien d'apendre dels monjos budistes i deixar aquelles cares d'amargats i emprenyats que foten alguns quan foten la pregaria i dedicar-se a transmetre alguna cosa mes que fer sentir-nos com uns pecadors de per vida!. Aqui, tot es diferent, tenen sempre un somriure per tu, ja poden estar de pregaria, que vindran i t' oferiran un lloc amb ells, et faran ser particep dels seus rituals i, llogicament tu com no saps ben be que diuen, cantes el que pots i el que saps, nosaltres li dedicarem l'himne del Barca al gran Buda...si els monjos acaben amb un Barca, Barca, Baaarca!...ens fotem budistes extremistes!!!

Al mati seguent, sortim cap a Hoi An, un dels pobles es macos i peculiars de tot el Vietnam. No mes gran de 8000 habitants, hi han 500 sastreries on et fan el que vulguis a mida en menys de 5h. El paradis per les noies, ja que tens vestits de tota clase i colors per 6 euros i clavats que te'l fan, t' agafen les mides i a fabrica. Nosaltres hem pensat de fer-nos un i mirar de comprar algun sostenidor perque ens faci el "rellenu" pero de moment, ens hem fet unes bambes i un pantalo de coto, per anar fresquets!

A 3km de Hoi An, es troba la "China Beach", platja mes famosa durant la guerra per ser el primer lloc on van desembarcar el americans per liar la que van liar. Seguint la costa i a no mes de 15km, on per cert, s' estan construint un dels major complexes de resorts del mon, s' arriba a les Marble Mountains, un regal per la vista i un lloc espiritual pels budistes!

Fins aqui hem arribat, un grau mes de temperatura i humitat i...

Els proxims tres dies els passarem embarcats en el "Cristina Cruisses" per visitar Halong Bay, una de les futuribles 8 meravelles del mon que dicta l'Unesco cada no se quan i considerat Patrimoni de l'Humanitat.
En aquest viatge maritim, compartirem aventures amb una parella d'escocia, dues australianes, un matrimoni rus i...10 xinos en viatge de pitorreo, que quan un xino esta de cachondeo i a mes te un karaoke aprop, preparat perque "se va abe un follon qui no sabeis ni ande sabei mitio". http://www.youtube.com/watch?v=I9QJ_E8RnnQ

El nostre guia sera en Tony, un paio mes xulo que el Vaquilla, per mi, que un dia es va aixecar, va veure que el turisme donava calers, es va comprar un "Aprender ingles en 4h" i a portar gent a Halong Bay...con due colloni!
Tenia un angles pitjor que l'Aznar en la seva masterclass a Yellowstone, qui el va matricular, a mes de xulo de nassos, el tio fotia una parrafada i ens mirava com dient, "seran inutils aquests caucassics que no parlen angles fluidament com jo?"...les australianes i els escocesos intentant reconstruïr les frases, els rusos bebent vodka perque ni fava, els xinos passant tres pobles del vietnamita i nosaltres, esperant que algu fes la traduccio simultanea per sapiguer que fer...aixi, 3 dies.

Halong Bay, el conforma un conjunt de 3000 illots al nord est del vietnam, a uns 200km de Hanoi i on destaquen dues illes per sobre de les restants, Cat-Ba i Monkey Island.
A Cat-Ba farem un dels trekkings mes surrralistes de la nostre vida, a 35° amb 94% d'humitat, pel mig de la jungla, i com a guia, jo crec que era la Sra. Pepita, del poble mes proper, perque ens apareix una senyora amb brussa, un ventall i unes xancles de dutxa, angles ni hello, i cap amunt com si ho fotes cada dia....recollim el suor dels 25 que anavem seguint-la i per suposat, omplim 2 piscines olimpiques...i ella, ni una gota!!
A Monkey Island tan sols ens vem trobar tres monos, ara estic segur que son els tres monos mes alcoholics del mon. Els tios van a la platja a robar menjar als turistes i com es tal la calor, la majoria s'infla a cervessa, pues com qui no vol la cosa, amago por aqui, recorte por alla i llauna que s'emporten adalt d'un arbre, o alla on els hi vingui de gust, i a pipar que son dos dies!!
Com a reserva de la biosfera que es, ja s'estan plantejant no vendre alcohol en aquesta part de l'illa, perque arribar, i veure els monos tajats per la platja amb una cervessa a la ma, com que l'Unesco s'ho pot repensar...ara, els monos encantats de la vida, pel mati a l' arbre a dormir la mona i per la tarda, a la platja per agafar unes merdes com un piano!

Al mati següent tornem a Halong Bay, i el dinar el farem a les 11 del mati, hora ideal per fotres un plat de sopa vietnamita, arros bullit i col amb soja...a la taula estarem la parella d'escocia i les dues dones australianes...a mig dinar, una d'elles comença a fer moviments extranys i de bones a primeres, cau rodona al terra..."senyora fa falta que es tiri pel terra amb l'edad que te, vol deixar de fer el ganso i aixecar-se?"...Jane, com es deia la senyora, ni es mou...sera que no estara fent de mopa i realment s'ha desmaiat?...tornem a posar-nos en marxa...el primer de tot, fotre-li un parell de clecas perque recuperi la consciencia, el tema es, quina es l'intensitat de la cleca? a veure si d'una seca li desencaixem la mandibula, i si porta dentadura i del impacte se li cau? Decidim donar-li dos bufes rapides, si desencaixem la dentadura per la dreta, amb la cleca esquerra li tornem a lloc...ja recuperada, mirem d'estirar-li les cames perque la sang li pugi al cap, ja patim a veure si porta alguna protesis i ens quedem amb alguna extremitat a la ma, pero per sort la cosa va segons el previst...ara, buscarem gel per aplicar-li darrera el coll per tal de rebaixar-li la temperatura corporal, avui arribem a 40° i 96% d'humitat...el guia fotent-se el suec ens diu que "ice no, ice cream"...si vols li estampo dos cornetes al cap i fem de la senyora una cornuda...sera capullu!!...per suposat, ice te'l tens que imaginar ja que el mes de Maig, es mes de cel.lebracions, Ho Chi Ming fa anys i es preferible tenir llum a la nit per il.luminar els carrers, que electricitat durant el dia per fer funcionar les neveres...sort que el paio pregonava l'austeritat...
Despres de 30 minuts, Jane torna a la normalitat, la posem dins l'autobus i, a clapar fins Hanoi.. senyora, no doni mes guerra que ja no te edat!
Dema deixarem Hanoi i començarem a baixar cap el sud, fent parada a Hue, Hoi An, Na Tranc, Muine i Saigon...seguim baixant i pujant la calor...com deia aquell, esto es un infierno!

Despres de dues hores voltant per l'estacio central de Hanoi, sense fotre ni l'ou per no morir deshidratats, a 25 minuts de la sortida del tren ens adonem que la via 1, la 2, la 3, la 5 i la 6 estan al seu lloc...pero i la 4? com llei de Murphy en aquests casos, el nostre tren surt de la 4!!!!...Hanoi Express ja te dos nous concursants...la mare que va parir, a començar a correr...en situacions aixi el primer que fas es moure't descontroladament, correr sense direccio, mirar tots els panells (bueno aqui res mes hi havia un, pero en vietnamita semblaven 10), treure per la boca, 234 mil tacos per segon....pero en el fons, no saps on vas, que fots i el punt d'informacio esta a l'altre punta d'on et trobes...
Total, a correr per l'estacio amb les motxilles com desesperats, amb el bitllet a la ma i com dos corredors del millor San Fermin, apartant a tot deu del nostre cami i cridant a no se qui "number four please!!!?"...L'estacio de l'Orient Express esta a 12 minuts d'on es trobem!!...
Despres d'una carrera pels carrers de Hanoi, arribem finalment, a 5 minuts de tancar portes...entre l'aerobic amb les tortugues i la carrera d'avui, vale ja de tant esport home!.
A les 5:30 del mati, l'Orient Express, ens deixa a Lao Cai, on haurem d'agafar un bus fins Bac Ha i el seu mercat, que sense tenir res d'especial...efectivament al vietnam es menja gos!!
Al dia següent, decidim llogar dues motos per arribar a Ban Pho, poblat tipic del vietnam dels arroçals, els nens en bimbes al riu, i les vaques per totes bandes.
En aquesta ruta, ens acompanyaran una parella de francesos molt maca, el Haroun i la Caroline, de Paris i que estan fent la mateixa volta al mon que nosaltres.
Tan bon punt agafes la moto, l'important es pitar, a qui? Al que passa, al qui et rota, al que ven menjar, al del cotxe, a la gallina perque s'aparti, a tu mateix, a ningu, al Barça perque ha guanyat la lliga, i finalment, no hi ha mes motiu ni rao que pites perque et surt del pitu!...
Despres de 3 hores per camins del millor Dakar, atravessant paisatges i paisatges d'allo mes espectaculars, la moto del Haroun i la Caroline fa un extrany i es carden una santa fava d'aquelles per anar a directament a comprar Super Glue i mirar que et poden enganxar...
Sempre he pensat que en situacions limit, millor no pensis, actua!...i aixi que fem, haurem de posar en practica els vuit anys d'estudis de medicina que hem fet creure a mig mon en no mes de 2 minuts!!
Primer de tot, aturar el trafic de vaques i bicicletes, acordonar i asegurar la zona,...i ara, els ferits. Haroun no te res greu pero Caroline esta estirada al terra i no pot moure les cames...qui collons ens va dir de no anar a classe el dia que es feia traumatologia!!!...i ara? Si encara tinguessim wifi, segur que al wikipedia ens deia algo!!! Res, assegurem que no hi hagi mes sang que la justa en aquests casos i farem la tecnica del desplaçament, inmovilitzarem la cintura per evitar cualsevol moviment articular rotatori i si li estirem les cames i s'ens queden a les mans, passarem a la fase dos rapidament, histerisme i a fotrens a cridar!!!...Amb la finura del millor rellotger suiss anem estirant cadascuna de les cames, tot pregant a Deu, Ala a Buda i a qui fes falta que la pobre no es convertis en un Mr. Potato!! Finalment anem recuperant moviment i sensibilitat, en primera exploracio, certifiquem que intercostals i dorsals no revesteixen fisura ni aplastament, rotules i menisc articulen, i la pressio arterial es de 12/4 amb bombeig regular i constant...ibuprofeno cada 8h, voltaren en crema i nolotil si el dolor no disminueix...a veure qui ara dubte de la nostre trajectoria medica...
La gran sort ha sigut que duia la motxilla, que li a parat el cop a l'esquena i al cap, perque si no, ni en fascicles coleccionables l'acabem de reconstruir.
Acabarem la nostre estada a Sapa, sopant i dinant per cel.lebrar que, les millors aventures son les mes imprevistes i al final, uneixen molt mes del que un pot pensar, per tant, si tot va be, en l' ultima part del viatge per Cambotja i Tailandia, farem alguns dels trams plegats.
Els proxims 3 dies els passarem en vaixell per Halong Bay, Cat Ba i Monkey Island.

Hola a tots/es,

Com be sabeu el Projecte Solidari que vam posar en marxa al inici d'aquest viatge està apunt d'arribar al seu moment més especial amb la visita a l'Escola Khmer Art Carving de Cambotja els propers 3 i 4 de Juny. En aquesta escola compartirem els dos dies amb més de 75 nens amb problemes socials, familiars i de salud...Tot i que sabem que la situació no está per anar tirant coets, amb una participació mínima de 5€ farem que la vida d'aquets nens sigui per un temps més agradable. Les vostres donacions serán entregades de primera ma per nosaltres en forma de material escolar, menjar, roba... maximitzant al màxim tots els diners que recollim...segurament els hi demanarem algo de menjar perque al ritme que anem...

Esperem les vostres aportacions a la següent compte corrent:

La Caixa Catalunya
20130678020200568758

Enrecordeu-vos de indicar el vostre nom i fer-nos arribar un mail a l'adreça "projectecambotja@gmail.com" per tal d'enviar-vos el vostre certificat de col.laboracio .

Qui no conegui aquest projecte, al blog, a la part superior dreta hi trobareu tota l' informacio.

Gràcies per la vostre ajuda.

Jofre i Joel

_______________________

Hola a todos/as,

Como bien sabeis el proyecto solidario que pusimos en marcha está apunto de llegar a su momento más especial con la visita a la Escuela Khmer Art Carving de Camboya los próximos 3 y 4 de Junio. En esta escuela compartiremos los dos dias con más de 75 niños con problemas sociales, familiares y de salud. Todo y que sabemos que la situación no es muy propicia economicamente hablando, con una participación mínima de 5€ haremos que la vida de estos niños sea por un tiempo, más agradable. Vuestras donaciones serán entregadas de primera mano en forma de material escolar, comida y ropa, maximizando al máximo todo el dinero que podamos conseguir.

Esperamos vuestra colaboración en la siguiente cuenta corriente:

La Caixa de Catalunya
20130678020200568758

Acordaros de indicar vuestro nombre y apellidos y hacernos llegar un correo a la siguiente dirección: projectecambotja@gmail.com para asi de esta forma haceros llegar vuestro certificado solidario.

Quien no conozca este proyecto, en el blog, en la parte superior derecha encontrareis toda la informacion.

Gracias.

Jofre y Joel

El paio que regula el termostat de la vida, o s'ha deixat el dit enrampat als 35°C o ens esta posant a prova!

Diuen que les saunes van be per expulsar les toxines del cos, aumentar el fluxe sanguini i tenir un cutis brillant...pues en dos dies, tenim purificats fins i tot els empastes, tenim mes globus vermells que un camio de donants de sang de la Creu Roja i el cutis fi, com el cul d'un nen petit...quina calor fot aqui!!!
Vas pel carrer i sembla la festa de la samarreta mullada vietnamita, com l' Spiderman, alla on toques, t' enganxes, ja et pots fotre sota un ventilador, dintre de la caixa del aire acondicionat o beure 12 litres d'aigua, que en un minut, ja vas buscant algo fresc per passar la llengua...i busca-ho, perque aqui, tot esta calent, et fots una coca cola tan calenta que de tant de gas que t'entra, et van uns rots que ni tragan-te un megafon, nosaltres que venim d'escola fina, a vegades t'espantes de la vibracio que es provoca, no sabia que tingues tanta acustica el cos huma.
Es tal la calor, que hi ha moments que penses...ups! m'he pixat!!...pues no, son els 3 litres per segon que regalimen pel camal de la cama...
L'altre tema es a l'hora de pagar, tens la sensacio de ser el cuenta calorias de l'anunci de la cervessa, una botella d'aigua 7000 dongs, un plat d'arros 23500 dongs mes i si aqui afegeixes tres productes mes, et surt la broma per 48520 dvh...ja t'acollones, 50000 peles per aixo? Pagues amb bitllets de 500.000 dvh com el Tio Gilito, el canvi te mes numeros que la taula de multiplicar del mil i se t' acumula una de billets per les butxaques, que sembla que estiguis jugant una partida de Monopoly tot el sant dia!...i total, ho sumes tot i no portes mes de 20€.

El dia d'avui el dedicarem a la cultura. Amb pas petit, no sigui que ens deshidratem, visitem el maussoleu de Ho Chi Min, el fundador del Vietnam comunista i lider del Vietcom. El pobre, el dia que va morir no li van fotre ni cas, "muerto al hoyo y lo que pienses, tambien pa'dentro"...seguint els seus ideals socialistes, va demanar ser incinerat per tal de no ocupar terreny i que aixi, el poble pogues utilizar l'espai on hauria de ser enterrat, per cultivar. Pues si volies austeritat, a fer-se fotre xato...un maussoleu on el tenen embalsamat, amb una extensio de terreny mes gran que tres camps de futbol...a plantar patates a un altre lloc!
Seguim per una de les pagodes mes antigues creades per la dinastia Ming i la primera universitat del Vietnam, ubicada al temple de...Van Mjeu-Quoc Tu Gjam...(si ho dius rapid sembles tartaja), on s'instruïen els futurs servidors de la dinastia i es tradicio i beneracio, tocar el cap de 40 tortugues de pedra que hi han cami del temple...a la 23ena, estas de les tortuguetes i de tant cap amunt i cap avall, fins els pebrots. Ara, aixo es com els mails en cadena, que si no toques les 40, seras el mes desgraciat de l'humanitat i patiras mes que Jesucrist en "L' ultima tentacio de Crist"...total, que al final ens hem fotut una classe d'aerobic a ritme de tortuga per 10.000 dongs.
El museu de la Revolucio i l'etnic, el deixem per un altre dia, ja que l'horari es de 9 a 11 i de 2 a 3, no sigui que el paio de la garita s'acabi per liquar de la calda que fot.
Aquesta nit sortim direccio Sapa, al nord del païs, on cada diumenge, es cel.lebra el mercat mes important de tot el Vietnam...hi ho farem en tren, ara si, en el Orient Express.

Si algu mira el nostre pasaport durant els ultims tres dies segurament no entengui be que estem fent d'aquest viatge. El dia 11 sortiem de Xian, a la Xina, per fer nit a Hong Kong, el dia 12 sortim de Hong Kong per volar a Bangkok, i finalment avui, dia 13, ens trobem a Hanoi, a Vietnam del Nord i preparats per creuar el pais de nord a sud fins Saigon...esta clar que si un vol, la volta al mon es pot fer en una setmana!
Hanoi te aproximadament uns 10 milions d'habitants, dels quals 8 milions tenen moto, per tant es llogic pensar que...AIXO ES UN PITORREO MOTOCICLISTIC!!! Apareixen per totes bandes, aparquen on els hi rota, que rota no es mes que milers de moto a la vorera i per passar, o be per sobre o et fots en mig del meollo.
Vist de lluny pots pensar que aixo es un caos, pero ja m'agradaria aquest caos a Barcelona, ja et pots posar en mig del carrer, que les 1000 motos que et passen pel costat, et veuen fa 10 minuts...a Barcelona fas aixo i el mes facil que acabis a Plaça d'Espanya de la nata que et foten!
Ells van tot el dia pitant i van fent, tu al principi no ho veus clar pero la clau es, passar sense mirar als costats, peu ferm i cap endavant, ells ja faran per no tocar-te, i efectivament, sents la ventolera del retrovisor que et passa a 2cm, pero ni et toquen...hi ha moments que tens la sensacio de sentir-te Billy Elliot, pero el joc de cintura que guanyes no te preu...
Vietnam viu en un socialisme popular encobert, la roda del capitalisme cada cop es mes gran i segons tenim entes, es el pais de sudest asiatic que segons els inversors mundials te el creixement mes rapid economicament i considerat un dels 13 paisos del mon mes emergents en els proxims 5 anys...si teniu estalvis, cap a vietnam, ja mirarem que fem amb ells!
Tot i aixi, encara es visible el pas d'un guerra que es va carregar a mes de 2,5 milions de vietnamites, una guerra on alguns van sortir escaldats per ficar-se on no els cridaven.
En visita obligada, avui hem fet parada al teatre de marionetes de l'aigua, on per 3$, tens butaca de luxe...sincerament, en ma vida habia estat tant aprop d'un escenari a un teatre, pero ja ho te estar aqui, arribar por ser mes o menys car, pero un cop aqui, tot es converteix en irrisori.
I el millor de tot, es que ets millonari tan bon punt treus calers per primer cop al banc....1€ es 26.300 vietnam dongs, nosaltres que per passar 17 dies ens ho farem per 300€ els dos, portem a la cartera, 8 milions de vietnam dongs, en bitllets de 200.000 i 500.000 vhd!!! Mireu la proxima llista del Forbest que a lo millor sortim i tot.

Queda clar que els xinos no tenen un pel de tontos, i encara que vagis predisposat a que no et fotin un gol per l'escuadra a l'hora de negociar el preu, acabes amb 5 expulsats, dos penals i una samarreta if san loren...no se com s'ho foten pero o la ma d'obra val 20cts l'hora o a mi no hem surten els numeros.
L'ultim dia a la Xina el dedicarem a visitar la gran muralla en bicicleta i el Muslim Quarter de Xian, ja de per si, el xino es peculiar, pero si a mes l'hi afegeixes que es converteix a l'islam, es crea un sarau que no hi ha Deu que l'entengui...veure una xina amb el vel al cap, el xino amb el tipic barret musulma, a les 12 el xino que et ven els noodles mirant a la Meca i desde el minaret de la mezquita, l'iman xino que sembla que l'estiguin trasquilant, perque aqui a la xina, el xino no sap parlar fluix...crida, pero es que ja et pot dir un secret al oïda o que te les amigdales com dos sindries, que crida igual, no se si ens han vist un sonotone o es que no s'escolten entre ells i amb la sonoritat del mandari, vas pel carrer i sembla la matança del porc.... aqui algo esta fallant, ja te nassos que entre budisme, taoisme, maosetinisme, ara els xinos tambe es foten musulmans, que tenen tot el dret, pero com s'els hi foti al cap tambe la guerra santa, santa feina tindrem per amagar-nos.
Apart d'aquest follon religios, al Muslin Quarter es troba un dels carrers de tendes on tot es "pirata", i despres de tot un pensa, qui es mes pirata, el xino que et ven un producte igual al que presumiblement les marques ens ho foten a 10 vegades mes, o realment les marques ens prenen el pel i ens foten el preu que els hi rota, pensant nosaltres que portem un producte de gran qualitat i diferent als demes? Hi han dos tipus de fabrica a la Xina i segons sigui original o copia, s'etiqueta d'una forma o d'altre? Al loro, que no nos engatussen!! Per mostra, vem coneixer un canadenc que portava un Ralph Lauren, comprat a NY a 120$, vem trobar el mateix, el vem remenar per totes bandes, i eren iguals!!, no vem veure res que poguessim pensar quin era la copia, fins i tot l'etiqueta, el paio despres de negociar, el treu per 35¥, es a dir 3,5€, i aqui afegeix el benefici del xino, el proces de produccio i el paquet de noodles, aixo es un atracament a cara descoberta, el polo val 1€ i ens ho foten a 100€!!! el senyor Lauren ja pot correr amb el cavall perque el pal de polo li acabara pel...
Nosaltres, a "plesio amigo", vem creure que treiem una bossa per un magnific preu de 10€ despres de negociar 40 minuts amb el xino, …sortint amb aquell somriure de malparit pensant, "es que mira que el xino arriba a ser burro, li hem baixat quasi el 80% del preu inicial i el paio pica"...burro? a la seguent botiga la mateixa bossa, sin plesio amigo ni osties!… a 8€ i encara sense regatejar...Viva la Xina, Mao Tse Tun i la mare que els va parir!!

Despres de tants dies voltant pel mon, aprens que la millor de les guies, es la gent que et vas trobant pel cami. No se com ens ho fotem, pero sempre acabem trobant els preus mes economics per arribar a cuasevol lloc, i fer les mil i una per baixar encara mes el preu, molt important es duu una targeta amb la teva foto, ja pots tenir 87 anys, que sera el teu carnet d'estudiant alla on cobrin entrada, nosaltres la targeta de la mutua, que com porten sempre una creu, per metges que passem, especialitat encara per definir...
De Xian al Museu dels Guerrers de Terracota hi hauran uns 45 minuts, suficient per pagar per un tour, uns 260¥ o 26€…massa car, en bus public que segur que tambe s'arriba.
Efectivament, el 614 per 7¥ ens deixara a la porta, alla que anem. L'historia dels Guerrers de Terracota, considerats la 8ena meravella del mon, data del 1974, quan uns pagesos fent un forat per buscar aigua, van liar un pollastre al trobar el primer dels 6000 guerres clasificats fins el dia d'avui. Diuen que l'emperador Qin, ja a l'edat de 13 anys, tallava el bacalla amb un dels exercits mes impressionants que es recorden...i nosaltres que aixo de donar valor a les guerres com que no ens va...el petit xino, va unificar a cop d'espasa la Xina dels clans i les etnies que campaven per aquestes terres.
Distribuïts en tres recintes, s'apilen en formacio, milers de guerrers de bronce amb la particularitat que les cares son totes diferents, i originalment pintats de diferents colors, un cop entren en contacte amb l'exterior, perden en 5h tota la pintura...el titanlux seria tambe una copia!

Per la nit, una mica cansats de noodles i arros, decidim fer parada a un supermercat xino i comprar tota classe de fruita a mes extranya millor, efectivament si compres extrany, a vegades t' emportes cada clatallot...sort que els platans, siguin d' aqui o de Canaries, sempre seran platans.

Mentres sopem, juntament amb un alemany que esta intentant com arribar al Tibet sense pagar els 200 euros que els xinos fan pagar per accedir, un xino s' ens apunta amb l' excusa que vol millorar l' angles...de les 300.000 paraules que va dir, vem agafar 5, els 5 pretextos de la felcitat a la cultura xina:

1- FU     molts fills

2- LU     un treball prosper

3- SOU  una llarga vida

4- XI      moments de cel.lebracio a. la teva vida

5- TAI    diners

Jo crec que els hi falta un sise que seria, SIPI  esport nacional, sincerament millor anar agafant consciencia d'aquests valors, perque amb la de xinos que hi ha, el dia que aixequin el cap, s'acabo el pa amb tomaquet i pernil i la butifarra amb seques, a menjar noodles i arros tres delicias!

Dema començem la part boja d'aquest viatge, pel mati volarem a Hong Kong, al dia següent vol fins a Bangkok i al matib seguent, volem a Hanoi, al Vietnam, per començar a creuar-lo de nord a sud. 


 

Durant dos dies decidim recorrer els voltants de Guilin, visitant Yangshuo per riu i Ping'an en bus.
Guilin i Yangshuo es comuniquen pel riu Li Jiang, tambe anomenat el "riu de les mil obres d'arts" i considerat un dels espais naturals mes macos de la Xina.
Com no portem guia, ens enganxem a uns australians que si que porten i parem orella...segons la guia, a les montanyes es poden veure representacions naturals de cavalls, un tigre, un castell...nosaltres posant els ulls de mil maneres, no guipem res, i per la cara, els australians tampoc...disimuladament, ens estirarem els ulls com els xinos, no sigui que tan sols es pugui veure d'aquesta forma
...res! Intentarem mes tard.
Arriba l'hora de dinar i en un tres i no res es monta un buffet de cal deu, en taules de 8, compartirem taula amb 6 xinos...
Si tens a la taula un xino amb un plat de sopa al costat, agafat be perque el merder que fot te merit. El que tenim devant, baixa el cap, s'apropa el bol i li carda una xarrupada que pensava que s'emportava el mantell, la mare que el va parir!...fa falta que s'enteri tothom que estas menjant sopa!!?...i ara venen els fideus, que el mes petit fara 50cm de llarg... agafen els palillos, enganxen uns quants i...
començen a xarrupar sense parar, i el fideu que no s'acaba mai!!!
Xato, aturat que com segueixis xarrupant aixi, et surt el fideu pel forat del cul!!
I per acabar, fi de festa, el rotet! a expandir ben fort la caixa toracica rei, i ja pots estar devant, que com et descuidis, et foten un lifting de crema de noodle.
Arribem a Yangshuo on hem llogat unes barques de bambu per anar a visitar el Dragon Bridge, un pont de 600 anys d'antiguitat i on es va lliurar a la zona, una de les batalles mes sanguinaries entre japonesos i xinos...com els hi agrada aquests estomarcar-se.
El que porta la barqueta es un xino caxondo, a mig cami, ens fa un gest com d'onades...nano, el riu esta com un plat, ja ens tenim que estirar els ulls per veure algo? Tota la rao, el xino ens avisaba que venia una zona de rapids i, amb una barqueta de bambu!!!
Riute del rafting al Noguera, el xino amb el pitillo penjant, els mocasins amb mitjons blancs i el pantalo de pinçes pels tormells, agafa el pal de bambu i cap abaix...i nosaltres sense els manguitos!!!
El nostre segon tour es al poble de Ping'an, caracteristic per estar ubicat a dalt d'un cim, on Buda va perdre l'espardenya dreta, les terraces d'arros i les dones amb les cabelleres infinites.
Al bus serem nosaltres dos, 30 xinos i un guia, que pobret semblava una replica d'un xupaxups a tamany real, 40kg de pes, dels cuals 35, eren de cap...si el movia massa es desequilibrava, quin troç de melo tenia el paio, segur que les gorres se les foten a mida!
Per la situacio del poble, ja preveiem que, o be el bus ens deixava adalt o l'ascensio pitjor que a l'Anapurna. Efectivament, ens deixen abaix i a pujar 345.682 esglaons amb una calor de 28 graus, humitat del 130% i unes gotetes de condensacio de boria per empastifar-te mes...
Com les terraces de Pisac al Peru, les construccions tenen la mateixa estructura, montanyes escarpades amb terraces de cultiu de 3 a 5 metres d'amplada i alçada, on per tal d'aprofitar el maxim l'aigua que es condensa per la densitat de boira existent al cim, els canals de rec fets de bambu, dibuixen uns tobogans naturals infinits, abastint a cadascun dels cultius per tal de tenir tot l'any, plantacions d'arros en continua produccio...sembla que sigui agronom amb aquesta
explicacio, que be m'ha quedat.
Les dones de la cabellera que no s'acaba mai, no deixa de ser un espectacle turistic mes que una tradicio dels Xinos, segons les nostres indagacions, l'allargada del cabell representava un estatus social, a mes llarg, mes representativitat. Per montar una sucursal de Llongueras al poble, et menges els mocs de tres en tres...
Proxim post desde Xian i els seus famosos guerrers de Terracota.

Puntuals ja estem a l'estacio a les 6 del mati i pensant que seria com Hong Kong a l'aeroport, que no hi hauria ni el revisor...error, desfile de xinos per totes bandes...
El bus sembla el 43 en hora punta i com civilitzats que som, demanem al conductor que ens cobri...el paio que no sabem que ens diu, l'hi oferim un bitllet de 5¥, el tio que s'atavala i ens fa amb un gest que passem cap dins i no l'hi toquem la pera...perfecte, viatge en bus gratuït.
Ens allotgem al Guilin Oasis Inn, 4€ la doble, amb dos llits gegants, tv per cable, dutxa com deu mana i aire acondicionat...si es aixi, accepto els sipis dels xinos i les cagades dels nens petits.
Al hotel ens ofereixen un xofer per 4h al modic preu de 2€…ja el pot anar cridant...farem la volta per Guilin, que amb Pekin, Xian i Zengzhou, estan declarades pel govern xines, com ciutats patrimoni historic del pais.
Tres son les coses importants a veure aqui, les Reed Flute Caves, el Palau del Princep de la dinastia Ming, que com ja fot mala cara, ho deixem estar, i les dues Pagodes budistes mes altes del mon, la Silver i la Gold, per l'il.luminacio que a la nit projecten cadascuna d'elles.
Amb el conductor mantenim una conversacio fluida e interessant, nin-hao, stop, hotel, xen-xen...mentres ell ens deleita amb un concert de sipis finestra en fora...la pregunta es, si aqui que la gent que du moto van sense casco, un dia de vent, quantes escupinyades a la cara et deus portar cap a casa?
Avui dinarem a Ca La Yuan, un bar de carrer de mala mort pero que deuen fer un arroç, que ni al Salamanca.
Per precaucio demanem a la noia del hotel que ens apunti en xino, arroç, pollastre, fideus i dos cocacoles...i paperet en ma, anem a dinar.
L'expectacio que es crea es tal, que els xinos es congreguen al voltant de la taula despres que la senyora Yuan llegeix el paper en veu alta...i si al paper diu que tots son una panda de borregos i estrenyits i que venim al bar a repartir osties com el Jackie Chan?...
Despres del plat d'arroç ja sabem el motiu...la guindilla xina si no et purifica et reventa per dins, no se si ens queia les llagrimes de l'emocio del moment o que la guindilla estava neutralitzant el llagrimal...i aqui comença el "humor amarillo", tot el bar descollonant-se, nosaltres intentant com si aqui no pasa res, un xino oferint-nos licor de serp, l'altre amb un encenedor fent la conya que si voliem convertir-nos en flama, la senyora Yuan explicant-nos algo i escrivint en un paper no se que "senyora no veu que les estem passant putes amb l'arroç que ens ha fotut?"...si ens cremem, tanco la porta del bar i ens emporten 10 xinos per devant!!
Per fi de festa els xinos volen una foto amb nosaltres..."clar, home, que quedi clar qui estava dins el bar si acabem tots calçinats".
Per la nit, ens apropem a les dues pagodes que segons el retol, acceder-hi a l'interior, es pels budistes una purificacio de l'anima i pels no budistes, unes vistes espectaculars desde el restaurant situat a l'ultima planta...ja portem el simbol de l'euro enganxat a la cara!

Per tal que no ens fotin duros a 4 peles, ens plantem a l'estacio de Shentzhen, 3h abans de la sortida del tren que en teoria ens portara a Guilin.
L'estacio es un merder de cal deu, pero mereix especial mencio 3 aspectes que no se si son culturals dels xinos o es que son guarros de per si.
1- Els WC: normalment un lavabo consisteix en una especie de cadireta on tu tens que apuntar a un forat, on suposadament hi ha una canyeria que s'ho emporta tot al riu, al mar o a la depuradora. Aqui tenim la cadireta, el forat i la canyeria igual, ara, o els paios fan campionat de veure qui pixa mes fora o no s'enten com els lavabos semblen piscines publiques...i tan se'ls hi en fot, arriben, se la treuen i si apunten be, perfecte, si no, alla on caigui, i el de darrera, ja s'ho fara per sortir-se'n com pugui.
2- Els sipis: Quan arribes a la xina penses que pobrets deuen tenir carraspera cronica, pero de sobte, els hi emergeix no se que de dins i...en un no res, com un espersor de rec, foten uns escupitajos de cal deu, pero es que alguns jo crec que del soroll que foten, deuen treure l'arroç que van menjar fa 3 mesos, i si encara dius que es un, vale, pero no, respiren, es rasquen i lapo que te va.
Es tal la cultura del sipi, que ja veus cartells de "no splitting" a bancs, restaurants...per estar demanant un credit i anant fotent lapos a la taula del director de la sucursal.

3- Els pantalons dels nens petits: Un gran invent per l'estalvi de panyals, forat davant i forat darrera, que el nen te ganes, res, ja te el forat fet i que vagi evacuant, no sigui que s'ho quedi a dins i reventi, i pobrets al ser petits pues encara no saben dir /vatel/ en xino, i per tant, com un camp de mines, et vas trobant artefactes naturals per alla on passin.
Puntuals a les 17:51, embarquem en l'Olient Esples, com a qui tot ho copien, no podia faltar un tren tant mitic i exclusiu. Efectivament, al pagar 50€, tenim "First Class", compartiment per nosaltres, tv que no va, endolls sense corrent i escupidera, ja que al ser moqueta, mes val no fotre un pastifal a dins del tren. Tenim 12h fins Guilin, de les quals, 21 minuts els passem al vago-restaurant per sopar, arroç amb algo que no sabem, i pensem que pollastre pero, si el pollastre de la xina te pels, aqui hi ha una nova especie animal per estudiar...si era rata amb ales...ens vem fotre al batman!

Lo Wo, es l'ultima parada de la linia 2 del metro, aqui acaba Hong Kong i comença Xina.
Si a Hong Kong passes bastant desaperçebut per la quantitat de turistes que hi ha, aqui ja no, et miren com si vinguessis de Saturn o de la Selva de Borneo, en fi, nosaltres com bons turistes els anem saludant amb un /Ni-hao/, que segons hem llegit, vol dir Hola,esperem que vulgui dir aixo i no alguna burrada...de moment no ens contesten pero tampoc ens han enviat a passeig.
Si ha Hong Kong tot es bilingue, aqui tambe, esta el cantones i el cantones profund...total que no t'enteres de res.
Ens trobem a Shenzhen, on agafarem el tren per anar a Guilin, per ser un poblet del sud-oest, te 8 milions de persones!!!
Anem a l'estacio a comprar els bitllets, segur que sera sencill, la Xina, apart de reprimir les llibertats culturals, de pensament, del Tibet com a sobirania de poble, de permetre la pena de mort i passar-se pel forro els drets humans, segur que a l'estacio de tren, comprar un bitllet no sera complicat, si no tenen maquina expenedora, te la copien d'alguna revista occidental, en 10 minuts.
La maquina no la trobem i decidim anar a guixeta. Com que no ens entendrem, millor nosaltres li parlarem en catala i el venedor amb xino, algun punt d'enteniment segur que arribem. Despres de 20 minuts de repetir "two seats to Guilin" amb bateria de gestos inclosa i un "sembles tonto nano" insistent, el paio que ja mig mosca ens ven dos bitllets que no sabem si anirem a Guilin, a Pekin o a Chimpum...res mes sabem que surt a les 17:51 de la via 3.
Pel preu, 50€, minim haura de ser l'Orient Express perque si no, la tercera guerra mundial comença un 3 de Maig a l'estacio de Shenzhen!!

Sommiant en un got de llet i unes torradetes, l'esmorçar d'avui, consisteix en 5 empanadilles al vapor i un plat de noodles!!!...Arribats aquest punt, si trobo sucre, li foto als noodles, se m'en fot el gust que fagin.
Avui anirem de compres, Joel necesita un movil i abans de marxar a Xina li donarem un viatget a la Visa, tenir un movil de Hong Kong, dona prestigi, si no t' acaben fotent un Aifon o un Sansun com originals.
De cami a la zona de botigues d'electronica, una rata esta lligada a un dels fanals del carrer, deu ser l'unic animal de companyia que tenen aqui, tot s'ho foten aquests...pues no, la rata, que mes que una rata era un gat, habia caigut en la trampa que els de la botiga del davant del fanal li havien preparat...el tema es que seguia viva, intentant escapar-se...ja per la cara del botiguer ja preveiem que alla es recrearia la segona part de Puerto Hurraco, total, que agafem tribuna numerada i a esperar, despres de ensenyar el trofeig a tothom que pasava, el paio amb un gotet la comença a mullar...mira, el tio en el fons te bon cor, li vol donar un altre oportunitat...bon cor? El xino que entra a la botiga, surt amb un paper de diari i un encenedor...i amb una cara de destripador, en cosa de 5 segons, en mig del carrer, com qui no vol la cosa, la rata feta una bola de foc a la brasa i sense guarnicio...per entrar-li a robar i que t'enganxi, la mare que el va parir al xino piroman!!!
Els diumenges els carrers de Hong Kong son la bogeria, no es pot ni caminar, per creuar el carrer pots esperar fins dos semafors, per menjar ja et pots portar la fiambrera que els restaurants estan tots plens, un merde que si no t'ho prens amb calma, estas perdut.
Finalment ens fem amb el movil i sortim del meollo per anar a Peking Road on estan els bars de tota la vida...alla ens esperen els deliciosos noodles a 50 centims. Dema i despres de 3 dies aqui, sortim cap a la Xina.

Passem la nit com dues repliques de Tuthankamon i Nefertiti en el nostre llit de 150x180cm, donant-li al tema una mica mes de caliu fotent-nos per sopar, un arroç al curry picant com una mala cosa, adobat amb una coca cola amb tot el seu gas, per tant, la posibilitat d'acabar un dels dos amb la permanent i la manicura, era palpable al poc aire que corria entre nosaltres.
Per agraïr al senyor que encara conservem el cabell, decidim anar de peregrinacio al monastir de Po Lin a l'illa de Lantau, on es troba el Gran Buda, una estatua de mes 25m d'alt, presidint el mar de Xina, un Montserrat Hong Kones, pero amb una Moreneta descomunal. Podriem fotre un rotllo sobre el budisme i l'espiritualitat, pero com no entenem res del que diuen decidim voltar per la zona i no perdre el temps descifran jeroglifics. L'ofrenes consisteixen en cremar una serie de bastons de totes mides, arribant a la conclusio que, cremar un basto com un pal d'escombra, es que alguna grossa hauries parit i mes et valia que el Buda et perdones perque l'infern seria la teva nova residencia.
De tornada decidim fer parada a Hong Kong city, ja que ens aconsellen que a la zona del port, hi trobarem les millors vistes per l'espectacle de llums i musica que cada dia a les 8, il.lumina Kowloon i Hong Kong, un piromusical sense piro, lluminosical mes ben dit...interessant de veure i gratuït, encara mes interessant.
Despres de caminar mes que per anar a la Meca, anirem a dormir, avui a les 4 del mati hora d'aqui, juga el Barça, i ens juguem massa per estar clapant.

Els de la companyia de la llum, aqui es foten d' or!

Despres del rutinari control d'explosius amb revisio de pasaport per 3era vegada... "senyor aduaner, si ja marxem del pais, i el deixem com estava, tan se li'n fotra cap on anem oi?"...pues no, preguntes amb respostes xorres...la millor, si portem algun animal exotic!!! un koala a la motxilla, un canguro sota la samarreta i una cria de cocodril als calçotets perque estigui confortable i no perdi temperatura...
Despres de 9h, arribem a Hong Kong i concretament a Lantau Island on es troba l'aeroport, a les 5.30 del mati...ni deu, el paio que recull carros, la senyora de la neteja i el d'inmigracio, que com australia, ni ens mira, agafa el segell i no sabem si eren els ulls o que estava clapant, total que estampa al pasaport i cap dins, "guecom tu jonkon"...aixo entenem que ens diu.
Si que es veritat que tot esta en cantones e angles, ara, busca l'autobus que va a Knowloon en un mapa amb 38 linies de bus i 15 de metro...res, a preguntar!
Despres de llegir el "Codigo da Vinci" i "el Simbolo perdido" teniem nocions d'intrepretacio de simbols i jeroglics pero a les 6 del mati com que no es facil...la d'informacio ens redirecciona amb un "teki bas atuenti guan soritu dola"...que???
anem per parts, teki-take it, bas-bus, atuenti guan-A21 i soritu dola-32$, perfecte ja ho tenim!!
Dormirem al centre del meollo, Nathan Road i al New Chung King Mansion, un punt i apart d'aquest viatge.
En resum, es tracta d'un complexe d'edificis de 17 plantes on a cada planta hi ha un "hotel", les habitacions fan 1'80x2 amb bany inclos, per tant mentres fas, et pots anar dutxant,  2x1! El llit de 1'50 pels dos, aquestes alçades, el roçe ja fa el carinyo.
Hi ha dos Hong Kongs, pel mati la vida flueix com una gran ciutat de negocis, gent de totes parts, botigues d'arreu del mon...ara per la nit...el paio que li fot als interruptors, deu estar amb un esguinç de dits permanent...tot s'ilumina, jumbotrons,  rotuls, edifics, carrers, fins i tot els xinos son luminics!! I com bolets, els carrers importants es tallen, Fa Yuen Street Market, Goldfish Market, Temple Street Night Market, on es monten mercadillos gegants del que et puguis imaginar, i tot, a no mes de soritu dollars...d'aqui sortim amb exces d'equipatge, ja ho estic veient.

MELBOURNE
La gira australiana arriba al seu final:
5600km de Cairns a Melbourne
12 diposits de bencina E91
4 ciutats
29 pobles
32 McDonald's
2 Campings i...
16 dies de furgoneta.
Melbourne, no deixa de ser un cop mes, prototip de ciutat americana pero amb petits matissos europeus a nivell de cultura i arquitectura. Totalment cosmopolita, et trobes totes les races i cultures, destacant com no, els asiatics i els grecs, Papadopoulos i Katsiudis estan per tot arreu.
Melbourne es atravessada pel riu Yara i fou un dels primers assentaments del poble aborigen, avui, exiliat al mig del Outback de la ma de Deu i de l'alcohol, un altre crim al respecte a les cultures.
Federation Square es el centre cultural, artistic i del meollo de la ciutat, ple de gent a totes hores, o be hi ha un paio amb el digeridoo, que et trobes un fakir rostint-se com un pollastre a l'ast.
Al sud de la ciutat, a no mes de 2km, es troba el complex esportiu mes gran d'australia, amb el Vodafone Arena, el Melbourne Crickett Stadium, l'estadi olimpic del 56 i el Rod Laver Arena, recinte on es juga el Open d'Australia de tenis, s'ha de dir que la nostre curiositat ens va dur, per l'art del "me cuelo" buscant els lavabos, a la pista central on al Federer se li queien els mocs, mentre Nadal aixecava la copa de guanyador al 2009.
Despres de 2 dies de camping, deixem la Jucy i marxem direccio a Hong Kong, nou continent, noves cultures...sort que algo d'angles parlen perque naltrus de ni-hao, chop suey i el wan tun frito, no passem.
Seguim la nostre peculiar volta al mon, ara...cap a Asia!

GEELONG - PHILIP ISLAND

Com cada mati per aquests parkings de deu, a les 6:30 toca diana, 3 estiraments musculars, dos badalls i amb el pijama encara col.locat, en busca del McDonalds mes proper. Obrim la Jucy, conectem el movil i mentre ens fotem l'esmorçar, si es pot dir aixi, lectura del diari i el mundo deportivo...despres, ja gracies al Sr.McDonalds, farem us del seu lavabo per acabar de preparar-nos abans de fer via. Malhauradament, no som els unics i a vegades es formen uns taps a l'entrada del wc...i les pobres caixeres esperant que algu els hi demani alguna hamburguesa. Nosaltres ja anem amb el necesser, ja que ho fas, fes-ho amb elegancia, que no diguin que ets un guarro.
Avui anirem cap a Philippe Island, a uns 100km de Melbourne i un dels llocs de la gent de ciutat per passar el cap de setmana. Destaca basicament per, les seves platges, el circuit del GP d'Australia de Motociclisme, la colonia de foques i per tenir, la colonia de pinguins mes petits dels mon, una atraccio que han sapigut explotar d'allo mes be, ja que aquests animals, arriben a la costa cada dia entre 600 i 800 exemplars, per l'endema marxar pels illots mes propers a passar el dia. Es tal el negoci montat que fins i tot, han creat una mena d'anfiteatre roma a la platja, per gaudir, previa clatallada de 21$, l'arribada cada dia al voltant de les 6, de centenars d'aquestes diminutes aus marines.
Dema anem ja cami de Melbourne, per passar les dues ultimes nits abans de sortir cap a Hong Kong.

THE GREAT OCEAN ROAD

Castlemaine tindra restriccions d'aigua entre 2 i 3 mesos!
La sensacio de sentir-se arrugat i pansit l'hem tingut despres de passar 1h sota la dutxa, si ens porten el barco pirata dels clics de playmobil ens passem tota la nit sota la manguera! Quan l'hi arribi la factura del aigua al paio del camping, tanca per insolvent...
Avui la primera part del dia sera de carretera, tenim previst arribar a l' inici de la "The Great Ocean Road" al voltant de les 12. Pues res, Michael Jackson per 456ena vegada, galetes, una mica de suc i fota-li a la Jucy que no fem tard...
La Great Ocean Road es una de les carreteres mes emblematiques del mon, uns 150 kilometres just al costat de l' Ocea Pacific, on el mes rellevant son les diferents formacions rocoses que es creen tan dins com fora de l' aigua...London Arch, The Groove, The Arch i el mes conegut, Twelve Apostols, que no crec que falti traduccio, 12 protuberancies que emergeixen del aigua formant una sagrada familia en horitzontal.
L' hora perfecte, si el temps ho respecta, es a partir de les 4 de la tarda, quan el sol cau i segons la llegenda, la llum de Deu il.lumina l' ocea...pues alla que estavem naltrus preparats i efectivament no se si era la llum de Deu o un raig de sol, pero el paisatge que es crea es una de les imatges mes espectaculars d' aquest viatge!
Avui farem nit a Geelong i el seu Bowling Center com a punt d' inici de la nostre clapada.

DUBBO - CASTLEMAINE
Sembla que els veïns ens respecten i tenim la sort que no ha vingut ningu a despertar-nos.
Segons els planning previst, anem 8 dies per davant, jo no se si la Jucy va mes rapid del que marca el comptekilometres, australia no es tan gran com diuen o semblem japonesos en ruta. En fi, que ja ens trobem a 1200km de Melbourne i encara ens queden 9 dies de furgoneta!!
Com que plou, anem baixant, 150, 250, 400, 500, 600km, son les 13:30 del migdia i ja hem fotut la meitat, aquest ritme donem la volta a Australia, 3 vegades!!...aturat que en res toquem aigua! Recalculem i veient el temps i el que ens queda per fer, basicament la Great Ocean Road i Melbourne, decidim canviar el bitllet a Hong Kong...despres d'esperar...decidit, marxem el 29 cap alla, 5 dies abans del previst, la Jucy ja ens ha fet la seva funcio i ja es suficient l'estada per Australia, ja hem vist la majoria de coses que voliem veure i millor aprofitar el temps per Asia, mes economic i menjar mes saludable.
Avui dormirem de camping, no es que ens faci mandra dormir on sigui, es que despres de 3 dies sense passar per la dutxa com que la farum ja no es agradable, tot i que intentem fer vida de koala, poc moviment = estalvi energetic, quan un ja no s'aguanta ni a si mateix, mes val fer una rentadeta que despres es veu el mon d'una forma diferent.

VIATGE AL NO RES: TAMWORTH-DUBBO
Avui, hem de preparar la logistica pel dia que ens espera, entrem a l'Australia profunda...la del no res, la dels camions assesins i els cangurs com diplodocus...per tant, primer de tot, els hi fotrem una mica d'electricitat a la gent del punt d'informacio i aigua per la furgo dels lavabos publics del poble, no podem badar, si es desconeix el terreny, millor anar preparats.
L'esmorçar avui fot entre pena i llastima, el cul d'un got de llet i dues galetes, al pa bimbo s'ha creat una micropoblacio de fongs que millor no despertar-los. Vist amb perspectiva, sembla un bosc tupid...entre Avatar i el bosque animado!
Entrem per la Waterfall Way, la carretera que ens portara al conjunt de salts d'aigua mes important d'Australia, amb la Wollomombi de 200 metres de caiguda.
Fotos oportunes i seguim que no tenim temps a perdre. Ara si que el paisatge canvia completament, en 300km no hi res de res, camions voladors, senyals de vigila que creuen cangurs, cuidado que dels eucaliptus penjen koales i ojo que com et quedis sense bencina no et recullen fins 2 anys despres.
Aixi fins Tamworth o millor dit, la capital del country australia i la seva Big Gold Guitar, una guitarra de 25m que et dona la benvinguda del no res...cada any, mes de 200.000 persones venen fins aqui per veure el festival!
Abans de marxar, parem a la biblioteca del poble, i fent-nos passar per estudiants de periodisme de la prestigiosa Universitat de Palamos...el paio ens dona acces a una hora d'internet gratuït, encara deu estar buscant al mapa on cony cau Palamos i si hi ha conveni amb alguna universitat australiana...nosaltres mirem per tothom, segur que tenim al paio distret dos dies..."Where is Palmos? Oh my god!"
Despres de 5h mes de conduccio arribem de nit a Dubbo, un petit poble de 10.000 habitants pero amb un supermercat Coles gegant, com el Carrefour nostre, pues alla que anem, aparquem la Jucy en mig del parking i com qui no vol la cosa...ens fotem dues truites amb pa amb tomaquet, que per la cara que fotia la gent, no sabia si era una furgoneta de menjar rapid o dos penjats fotent-se el sopar...hem d'aprofitar la llum, no estem per gastar bateria nostre!
Per dormir, no ens complicarem massa, la Jucy de morros a l'entrada d'una casa i ja picaran si volen, la millor excusa si be la poli es que no trobaves el caravan park i com t'aconsellen no conduir de nit, s'ha fet fosc i alla que hem parat...entenc que borregos no son, pero fan la vista gorda.

NIMBIN, LA CIUTAT HIPPIE AUSSI
A uns 45km de Byron Bay, es troba Nimbin, el poble hippie australia per excel.lencia.
Nimbin fou fins al 1973, un poble mes de l'interior d'australia, amb les seves casetes, el seu colmado de sempre, la sra. Mary Smith i  John Collins, el del bar i poca cosa mes...es aquesta data quan els estudiants universitaris transgressors de l'epoca, agafen el poble com l'icona de la cultura hippie australiana amb un festival Aquarius...peace and love i porros a totes hores. La sra. Mary escandalitzada, el del bar fotent el negoci de la seva vida...en resum, que enterrada la sra.Mary del susto, Nimbin s'ha quedat com un poble hippie, tothom es hippie, fins i tot el poli, es hippie...com l'anunci del C+ plus, bon rotllo per tothom i fumem herba que el mon s'acaba. 
Pots trobar de tot, botigues de menjar directament de l'hort, de roba hippie, de plantacio de mariahuana, un forn de pa amb galetes de la risa i un centre civic on, tal com vas entran, no cal que t'informis dels cursos, sobre la marxa...que es fa un curs de liar porrets, pues t'apuntes, de tocar la guitarra cumbaya, pues vas i la toques, que avui es el dia de cant, pues tots agafats de les mans i cantant a l'amor...aixo no es el que eren els hippies d'abans, ara, massa friki el tema...questio d'epoques.
Despres de dues horetes captan l'aura hippie del moment, agafem la Jucy i seguim fent via fins Urunga, que pot sonar a Mozambique, pero no, esta a Australia. Aqui farem nit al parking de l'oficina d'informacio del poble, fins les 8:30h, no obren...perfecte!

BYRON BAY
La nit al parking la passem tranquilament clapant ja que dubto que la poli vingues a tocar la pera...a mes, com segueix plovent, allarguem el son fins les 7:30, el super fins les 9 no obrira les portes i com la Jucy, sembla el proveedor oficial de maduixes i pomes, passem desapercebuts.
Com de costum i com cada mati, anem a buscar la dutxa a la platja, en aquest cas, a l'aire lliure i amb la que cau, tan fa si et col.loques sota el "xorru" perque abans d arribar, ja vas empapat, cony de temps!!
Amb la calefaccio de la Jucy, sequem el que podem i carretera....seguent destinacio, Byron Bay.
Mig surfista, mig hippie, Byron Bay encara guarda l'encant de poble, sense gratacels ni mandangues de Surfers Parasise, edificis a l'estil Nova Orleans, l' ambient es mes tranquil, bars chill out, galeries d'art...
La Jucy, al meollo, on estan aparcats tots els surfistes, nosaltres no tenim planxa pero per si de cas, tenim el plafo que ens fa de taula per si pregunten...ultim invent portat directament d'europa, a veure qui es xulo que la vol provar primer...
Passem la tarda com tots els que hi han alla, mirant el mar com si tingues que venir el Titanic o el Barco de Chanquete, total no fotre res pero com ets surfista, pues com que queda mistic el tema.
Per dormir, aqui esta mes dificil, no avisen, directament 400$ de multa, per tant, indaguem i el millor lloc, a l'area de servei de l'autopista...tres furgos mes i es colapsa la carretera, els camions que ja ho saben, ni paren perque si entren, tal com van, s'emporten per davant 23 surfistes, 43 hippies i 12 gitanos.
En formacio d'aparcament en bateria es concentren tal quantitat de furgos, cotxes i autocaravanes que en el cas que s'hagi de sortir corrents, pots trigar entre 2 i 3h, esperem que no tinguem que evacuar amb cel.leritat.

Surfers Paradise

Despres de la nostre visita a Brisbane i al Lone Pine Sanctuary de Koalas, seguim baixant per fer nit a Surfers Paradise, per la Gold Coast, com be diu el nom, no fa falta dir que boletaires com que es dificil de trobar! Ja quan vas arribant es crea un paisatge entre Benidorm i Calella, una desarquitectura urbanistica de dimensions importants. Naltrus fins a la cuina i fotem la jucy al centre del meollo dins un parking a 1$ l'hora, a les 7 ja no es paga i son les 5:30...ja tenim on clapar...al parking!!
Surfers Paradise es, entre friki, cutre i chick, restaurants de tot tipus, souvenirs a totes hores, discoteques a totes bandes, i un Mango amb un retol gegant que diu "Barcelona"...en fi, per fer un volt, passar el que queda de dia i clapar al parking i fotre el camp...i com no, esperar que deixi de ploure.

Despres de tot, el temps ens esta acompanyant, si no es plou, ens cau una tormenta tropical de cal deu, i els australians li diuen aixo el Sunshine state...te nassos!
Sortim direccio Brisbane, la tercera ciutat d' Australia i envoltada pel riu que duu el mateix nom. Com aparcar ens costa 5$, res, fotem el cotxe al parking del super, anirem a fer un volt i ja despres si ens arriben els calers comprarem algo...o no.
Com a gran ciutat, Brisbane te la part financera o downtown, amb els seus rascacels i diferents barris al voltant, un d' ells com no, Chinatown, tornem a estar rodejats de chinos per totes bandes, son com gremlins aquesta gent, estic segur que si es mullen es reprodueixen perque no es normal, estan per tot arreu i per mes pitorreo et miren i somriuen...Que passa que tenim cara panda!!!!?? Ja us fotran!!
Despres de dos pomes i un platan, anem a la reserva de Koales mes gran d' Australia, la Lone Pine Koala Sanctuary, amb un total de 130 marsupials i 75 cangurs pululan per alla i naltrus pel mig com si tambe fossim de la comunitat, mateixa sensacio que vem tenir a l' Argentina i concretament a Punta Tombo, amb els pinguins.
Els koales, com marsupials que son, aclaracio per si algu es pensa que son de pelutx, no duren mes de 10-12 anys, dormen unes 20 hores al dia, 2 per menjar i 2 per contemplar com passa la vida. Llastima que durin tan poc que si no...qui fos koala!!