Despres de rememorar aquelles jornades maratonianes en bus per Sud-america, arribem per fi a Saigon...28 hores per camins, on segurament les cabres mai tindran l'oportunitat de menjar herba.

L'altre tema a destacar, es la desmesura amb l'aire acondicionat als busos, pobre de tu que vagis amb pantalo curt i xancles perque el mes probable es que acabis amb estalactites penjant del nas i cangrena a les extremitats...de tant en quan veus passar un pingüi pel passadis repartint ampolles d'aigüa i un altre amb el MP3 a tota llet, dos seients devant teu, il.lusions optiques degut a la congelacio del neocortex!...i el pitorreo be quan es fa la parada per pixar de rigor, es monta dins el bus el despelote comunitari...temperatura exterior 35°C, temperatura interior, no sobrepasa dels 10, i perque l'aparell no dona per mes que si no, et transporten com caixa de gambes congelades!..."Senyor conductor, que no es per molestar-li pero el que escolta no es un concert de "castanyuelas", si baixa una miqueta l'aire, podriem arribar a salvar la pinyata d'algu!!!"...clar que aquest rotllo en vietnamita, millor deixar-ho correr.

Saigon es i s'ha fet fet famos per diferents esdeveniments en la seva historia. El mitic "Good Morning Vietnam" el radiava cada mati un jove Robin Williams en la pel.licula de mateix nom, on les seves locucions, intentaven esperonar l'exercit america en la seva batalla pel que denominaven, l'alliberacio del mal, fins que les seves radicions es van convertir en perilloses per la plana major...censura a les atroçitats d'una guerra cobard!

Altres fets destacats podria ser l'origen del dit "quemarse a lo bonzo", i fou a Saigon on, un monjo budista de la congregacio dels bonzos, va decidir cremar-se viu, en un dels carrers mes centrics de la ciutat, com motiu de protesta per la repressio que durant els anys 60, el govern del Vietnam del Sud va sotmetre a la religio budista. Diuen que en posicio de "Flor de Loto" va estar rostint-se durant 10 minuts sense perdre la compostura ni proferir cap paraula, fins que va acabar per morir. Avui en dia es guarda el seu cor, al Banc Nacional del Vietnam.

Caminant per Saigon, el pas de la guerra es deixa veure entre els seus carrers, mercats i avingudes, mutilats, gent amb deformacions o sencillament, defenestrats de la guerra conviuen en una ciutat que creix a ritme de superpotencia, les grans multinacionals fa mes de 5 anys que van desembarcar per aqui, i els neons, els retols i la roda del capitalisme fan que Vietnam i concretament Saigon, tinguin de comunisme, la bandera i el traje verd oliva d'Arbeca de la policia nacional.

A no mes de 50km de la ciutat, i en visita obligada, es troben els famosos tunels de Cu Chi, 200 km de pasadissos claustrofobics on el Vietcom va tornar boig als americans. A mes de 8 metres de profunditat per evitar les bombes, les entrades i sortides es conformen de tal manera que, en tot moment tenien als americans en punt de mira, atacaven en guerrilles i rapidament s'amagaven fins l'espera d'un altre escuadro. Era tal el panic de l'exercit america quan tenien que entrar en accio, que el consum i adiccio a les drogues i alcohol entre els soldats, fou un altre dels problemes pel govern de Nixon.

Finalment visitem el Museu de la Guerra, segurament un dels espais historics mes impactants arreu del mon. Desde el primer moment et fan veure una realitat que durant 17 anys va convertir aquest païs en una carnisseria de civils. Si dos milions i mig de persones assesinades, mes d'un milio de ferits i quasi 300.000 desapareguts, fou el preu de la victoria, algu hauria de donar un nou significat aquesta paraula.

La nostre estada a Vietnam, acaba dema, sortint en bus cap a Cambotja, un total de 6h amb un pas de frontera, que segons diuen, es considerada com l'infern...pues res, a lidiar amb el dimoni.

Vietnam ha sigut un dels països mes fascinants en aquesta peculiar volta al mon. Si tenieu pensat algun cop venir, no ho dubteu, perque estem segurs que no decepciona a ningu.