Sortim de Saigon amb la sensacio de deixar enrera un pais que mes aviat que tard, s'haura de tornar a visitar, perque com diuen els Vietnamites, aqui tot sempre esta "Same same but different".

Preparats per adentrar-nos al que consideren la frontera de l'infern, viatgem en un bus on ens sorpren que tant el conductor com els assistents van amb camisa i cobarta..."a mes, de catxondeo els tios, anem a passar la frontera del panic i els paios com si anessim de casament, viva la pepa!"...no podra ser que tot sigui diferent al que ens han comentat?

Despres de 2h de cami, arribem al que sembla una especie de temple budista de magnituds descomunals....que macos, abans d'anar al matadero, millor que Buda s'ampari de nosaltres!!
Pinta de Buda tenia el paio amb la seva panxeta farcida d'arros, pero de beneracions ni una al policia, ens trobem a la frontera de sortida de Vietnam...i en contra dels nostres pensaments, com totes les sensacions viscudes aqui, un somriure d'orella a orella, una estampeta al pasaport i un cordial "see you again my friend"!!...anem be, pero encara queda entrar a Cambotja...despres de 5 minuts caminant entre frontera i frontera, en aigües internacionals, arribem a inmigracio..."vinga que surti el dimoni i acabem aquest acolloniment aviat"...el dimoni? Un molt amable policia d'inmigracio, panxeta d'arros inclosa, recull tots els pasaports, entra en la seva garita i en menys que canta un gall, ja tenim el pasaport amb la Visa, l'estampeta d'entrada i un cop mes, un somriure acompanyat del "Welcome to Camboia"...el dimoni ja no viu aqui...despres de viure i comviure pel sud-est asiatic, si el somriure tingues un valor material, aquesta gent seria la que aglutinaria mes riquessa del planeta.
Fem paradeta per dinar i com resopo, ens fem amb una bossa de patates...hot and spicy!, informacio que no tindria mes importancia si no fos pel que va passar despres... Als seients del costat ens acompayen una familia camboyana formada per l'avi, l'avia, el fill, la gendre i una preciosa petita de no mes de 9 mesos....el taca taca i el canari segur que el duien al portaequipatges. Obrim la bossa de patates i ens adonem que piquen de cal deu pero com no tenim res a fotre, anirem picant per passar l'estona...la petita, que clava els ulls en les patates i amb sons que no podriem reproduir, entenem que tambe vol formar part del aperitiu...i aqui te inici una tragedia cantada...
Amb aquella cara de capullus embobats per la nena i sense pensar que les patates eren com bombes de guindilla, l'hi oferim una que molt amablement ella recull amb les seves manetes i comença a llepar-la com si d'un delicios gelat es tractes.
Tot be, la familia encantada, nosaltres fent fotos, pero de sobte, la patata guindillera fa efecte en la pobreta i el seu color de pell d'angelet, es transforma en un vermell pebrot de Cardedeu que no sabiem si entrava en combustio o sencillament s'estava xarramuscant per dins!!...”avi!!! aigua rapid que la nena en res, treu mes foc per la boca que ni a la Patum de Berga!!!”... a tot aixo comença un concert de crits i plors que si li fan la prova en decibelis, envia la maquina a tuma pel sac!! Nosaltres callats com putes veien que a la nena se li fotia una cara pitjor que la del exorcista..."amaga rapid el pot de patates que com el vegin, d'aquesta sortim amb un jec d'osties que no ens salva ni Deu"...finalment l'avi, aixeca el cul veient que la nena cada cop esta mes vermella que les llums d'un bar de carretera, obre una bossa i li dona com una especie de lichi que la petita el debora en un minut, imaginem que al estar fred, la guindilla va deixar d'actuar i la nena va callar per sempre mes, cremada, pero va callar. Despres de tot, al qui li toques canviar els bolquers...ni a Chernobyl es concentraria tanta radiacio fecal com en aquell Dodotis!!

Arribem a Phnom Penh, una ciutat que, segons el llibre d'Amit Gilboa, "Off the rails in Phnom Penh" la descriu com...
"Phnom Penh es la ciutat de la bellessa i la degradacio, la tranquilitat i la violencia, la tradicio i la transformacio; una ciutat de temples i prostitucio, musica i pistoles, festivals i copes. Simplement l'anarquia de l'insanitat i la indulgencia. Una ciutat que viu de la desgracia d'un genocidi i una corrupcio politica de primer nivell, pero per sobre de tot, Phnom Penh es una ciutat fascinant que mai es rendeix devant les adversitats".